TicSalut
Generalitat de Catalunya - Departament de Salut
Inici > Actualitat > Flash TicSalut

Flash TicSalut

Flash TicSalut

setembre 2014

#71

Tots els números Portada #71

Entrevista

Manel Domingo, nou director tècnic de HL7 Spain

Enginyer tècnic en Informàtica de Gestió, certificat en HL7 v2.6 i especialitzat en estàndards d’informació i entorns d’integració orientats a la salut, en Manel Domingo forma part del Centre de Competències d’Integració del TecnoCampus Mataró-Maresme (CCI-TCM), junt amb l’equip tècnic de l’Oficina d’Estàndards i Interoperabilitat de TicSalut. En concret, és responsable tècnic de la línia de treball d’integració i entorns d’interoperabilitat. A partir d’ara, ho compaginarà amb la direcció tècnica de la filial espanyola de HL7 Internacional.

  • Per als no iniciats en la matèria, què és Health Level Seven (HL7)?

HL7 estableix en l’àmbit internacional una especificació (“llenguatge/protocol”) per a que dos actors diferents, com poden ser sistemes d’informació mèdica o dispositius mèdics, puguin entendre’s entre ells. L’exemple que moltes vegades faig servir és l’idioma anglès: és la llengua que tots tenim interioritzada i que emprem per comunicar-nos oralment amb persones d’altres països. HL7 seria equiparable a això, però en l’àmbit de la tecnologia sanitària.

De fet, HL7 no només especifica quina informació s’ha d’intercanviar entre els diferents sistemes d’informació mèdica i dispositius mèdics per a cada domini clínic existent a la realitat (laboratori, farmàcia, administració de pacients, etc.), sinó que fins i tot estableix la forma (l’estructura) en què ha de viatjar aquesta informació/llenguatge entre els dos actors que comentava.

  • Per què és important invertir esforços en interoperabilitat i estàndards als sistemes de salut?

Durant la meva experiència laboral, m’he trobat amb gerents i caps de sistemes d’informació de centres sanitaris que, com a conclusió d’invertir en interoperabilitat i estàndards d’informació mèdica, n’han tret que la informació de les proves clíniques o les comunicacions entre sistemes i dispositius mèdics ha passat simplement d’estar en un document en format PDF a un document clínic certificable, com un CDA R2 de HL7. Això no és així. Ho puc argumentar gràcies, en gran part, a la interoperabilitat i els estàndards dels què disposem avui en dia a Catalunya.

Per exemple, sistemes com la Historia Clínica Compartida permeten que els professionals clínics puguin consultar i actualitzar l’historial clínic del pacient, sigui el centre sanitari públic que sigui. La interoperabilitat i els estàndards també han propiciat el projecte WiFIS. Gràcies als estàndards d’informació mèdica utilitzats al projecte, com ara HL7 o DICOM, qualsevol centre sanitari es pot comunicar per la via telemàtica amb qualsevol altre de Catalunya, amb la possibilitat de realitzar processos de derivació de pacients, citacions, etc. Es tracta de processos assistencials en què no s’empra paper, i el que és més important, els processos es poden dur a terme amb el centre sanitari que més els convé.

També vull mencionar el resultat del Pla d’Imatge Mèdica, amb què s’ha aconseguit disposar d’entre el 85%-90% de la imatge radiològica de Catalunya digitalitzada, gràcies a l’estàndard de digitalització d’imatge mèdica DICOM. Això ha permès, per tant, que les imatges mèdiques digitalitzades es puguin compartir entre centres. Per últim, cal destacar el Canal Personal de Salut, un altre servei per al ciutadà, que li permet veure el seu historial clínic des de qualsevol PC o dispositiu mòbil amb connexió a Internet.

En conclusió, els estàndards i la interoperabilitat no serveixen simplement per aconseguir un canvi d’estructura de la informació clínica, sinó per donar un millor servei assistencial al ciutadà, oferint-li la possibilitat d’accedir a la seva informació des de qualsevol lloc i de diferents maneres. A més, facilita la feina d’explotació d’informació als investigadors mèdics, ja que aquests estàndards proporcionen la informació clínica de manera totalment estructurada i gestionable.

  • Quina és la seva missió al capdavant de la direcció tècnica de HL7 Spain?

Treballo bàsicament en tres fronts. El primer d’ells: com que HL7 Spain és una filial de HL7 Internacional, m’he de responsabilitzar de defensar els diferents interessos, avanços i resultats dels diferents grups de treball tècnics de HL7 Spain davant els grups de treball i òrgans de govern de HL7 Internacional. En segon lloc, m’encarrego de facilitar i proporcionar activitats de suport a les comunitats autònomes segons les seves necessitats i requeriments, a través dels diferents grups i subgrups tècnics de treball de HL7 Spain.

El tercer i últim front obert que tinc com a director tècnic de HL7 Spain està orientat a la coordinació entre HL7 Spain, Portugal i Llatinoamèrica per a la generació de nous capítols i contingut per a l’estàndard HL7. Per a la generació d’aquests nous capítols i contingut, s’ha de tenir present en tot moment les necessitats i realitats dels diferents sistemes sanitaris existents en aquestes tres àrees geogràfiques i també els avenços a nivell tecnològic.

  • On han de dirigir-se els tecnòlegs que vulguin formar-se en HL7?

Amb els pas dels anys, l’àmbit sanitari té cada cop més interioritzat que, per avançar en la direcció d’oferir una millor prestació per al pacient amb cada cop costos més reduïts, s’han d’utilitzar els estàndards d’informació mèdica. És per això que cada cop més els centres universitaris ofereixen màsters universitaris i postgraus orientats a la tecnològica mèdica. En aquests programes es treballa tot el tema dels estàndards, la integració i la interoperabilitat.

El meu consell és que si un tecnòleg vol especialitzar-se i formar-se, única i exclusivament en estàndards HL7, que ho faci a través de l’acadèmia de formació de HL7 Spain, on tenim cursos presencials, online, etc. Només des de la nostra acadèmia s’expedeixen els certificats oficials de HL7 Internacional. Ara bé, si l’objectiu és formar-se per ser un professional complert i competent en l’àmbit de la tecnologia mèdica, no només recomano fer aquesta especialització en HL7, sinó també realitzar un màster universitari en alguna de les universitats de Catalunya que ofereixen formació amb garanties en tecnologia sanitària.

  • Des de el CCI-TCM, quins projectes i tasques destacaria de la seva línia de treball per la seva contribució als diferents centres de Catalunya?

Podria destacar moltes tasques i projectes dels què fem al CCI-TCM, no només de la meva línia de treball, sinó també en l’àmbit de la terminologia, on s’aplica intel·ligència artificial a SNOMED CT, o en homologacions, on s’està dissenyant el procés per homologar aquelles apps que vulguin formar part del Canal Personal de Salut.

Pel que fa a la meva línia de treball, destaco tres projectes que estan oferint un resultat molt satisfactori per als diferents centres del SISCAT. El primer d’aquests és el suport als centres del SISCAT en la implantació del CDA R2 d’espirometria dissenyat pel CCI-TCM i l’Oficina d’Estàndards i Interoperabilitat de la Fundació TicSalut. Els centres del SISCAT troben en nosaltres l’eina i el coneixement imprescindible per tal d’implementar l’estàndard als seus sistemes i poder publicar a la HC3. En segon lloc, vam ser els dissenyadors del marc d’interoperabilitat del projecte WiFIS i avui oferim el suport tècnic i formatiu a tots els centres del SISCAT que ho necessitin. A més, l’estem implementant en diversos clients privats.  

Per últim, cal destacar la feina feta respecte al Canal Personal de Salut. Gràcies al disseny realitzat pel CCI-TCM quant al marc d’interoperabilitat, els centres dels SISCAT poden oferir serveis no assistencials als pacients a través del mateix Canal Personal de Salut. 

  • Vostè també ha format part de l’equip tècnic del pla de digitalització d’imatge mèdica de Catalunya. Des de la seva experiència, quins són els propers reptes en eSalut al sistema català?

La meva experiència amb l’equip del pla de digitalització d’imatge mèdica em va permetre començar a comprendre la necessitat que els centres sanitaris entenguin la importància dels estàndards i la interoperabilitat per a la millora de la gestió dels processos de negoci interns, l’estalvi de costos en manteniment de software propietari, i la rellevància i el poder de la compartició de la informació entre sistemes, és a dir, la interoperabilitat. Des d’aquell moment ja han passat uns quants anys, però encara existeixen centres que no entenen el fet d’estandarditzar i fer interoperables els seus processos de negoci interns. Per a mi, aquest és l’objectiu principal que hem de perseguir com a CCI-TCM i Oficina d’Estàndards i Interoperabilitat.

S’hauria d’aconseguir elaborar un pla d’acció que tingués com a objectiu que tots els professionals de centres sanitaris involucrats en decisions en l’àmbit pressupostari sobre tecnologia mèdica comprenguessin la importància dels estàndards, tant per als seus propis centres com per a la qualitat de la activitat assistencial que rep el pacient. És una llàstima per a la qualitat assistencial que els centres no vulguin invertir en estàndards i interoperabilitat fins que no veuen perillar una part dels seus pressupostos.

Pel que fa a altres reptes, en vull destacar un parell. En primer terme, aconseguir la digitalització de la imatge mèdica no radiològica, ja que és la més complexa de digitalitzar per la seva forma i els aparells que s’utilitzen als diferents serveis sanitaris.

Per últim, un repte molt actual i de moda, degut a la seva realitat, és la integració de dispositius i d’aplicacions mòbils a les diferents activitats assistencials i la prescripció per part del professional al pacient, amb la corresponent certificació/homologació de la Oficina d’Estàndards i Interoperabilitat. L’objectiu és que el professional sanitari pugui prescriure una aplicació mòbil al pacient perquè aquest, des de casa seva o on es trobi pugui, per exemple, fer-se les mesures que corresponguin, unes dades que arribarien al metge sense haver d’anar a la consulta mèdica.

 

Compartir